MAR I ARENES D'EXILI

Literatura i camps de concentració

ALTEA, 28 D'ABRIL DE 2018

A la memòria de

Núria Trenchs i Sala

(Matadepera, 1934-Terrasa, 2006)

LA JONQUERA. MUSEU DE L'EXILI

Ací l’embús és formidable: embús de cotxes, de camions i de gent. La frontera està oberta per tots dos costats, amb restriccions; però les formalitats de policia i de duana, tot i haver estat alleugerides, no permeten de passar via. Els carrers de la Jonquera són plens d’una gentada atapeïda, més resignada que impacient. Els dolors soferts acaben per donar una mena d’insensibilitat.

Rovira i Virgili, Antoni, Els darrers dies de la Catalunya republicana, p. 153.

Camp d'Argelers

Ciutat de derrota, tancada a les hores. El temps no es mesura per bressols ni creus de fusta. Hom riu amb les dents closes, de vegades. N’hi ha que enraonen interminablement, s’embriaguen de paraules i de passat o es desboquen cap a un futur quimèric; d’altres callen obstinadament i es dediquen a construir figures d’escacs amb pasta de sabó. Un dia, després d’un aiguat, l’arc iris va aparèixer damunt la ciutat, i més d’un, en veure’l, alçà un puny d’ira contra aquell innecessari insult de la naturalesa. Al nord, filferrades; al sud, filferrades. Ah, però, a l’est hi ha el mar!

 

Bartra, Agustí, Crist de 200.000 braços, p. 40.

Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No hi ha fusta. Però cal fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola, si els canyissars no han estat arrasats. Què hi fa que les xaboles hagin d’ésser tan baixes de sostre que només sigui possible de romandre-hi estès o assegut! Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allà dins, arrupits o arrambats els uns als altres, se senten més o menys protegits.

                                                         Bartra, Agustí, Crist de 200.000 braços, p. 39-40.

Monument a l'arenal d'Argelers

A Pere Calders. En aquesta Elegia es fonen les meves experiències dels camps de concentració d’Argelers i d’Agde. L’arbre condemnat —un auró tendre— creixia al camp d’Agde, part dedins de les filferrades, com un refugiat de la naturalesa que hagués estat dut allà per un error absurd. Poc després d’haver-se omplert de refugiats el camp, l’arbre quedà sense fulles i sense branques, i l’endemà àdhuc el tronc havia desaparegut, arrencat de la terra qui sap per quin furor humà o incomprensible necessitat. Però a l’altra banda de la filferrada, molt a prop, a ple camp, creixien altres arbres... Vivíem en el reialme de la sarna i les llenties, a la riba del mar d’Homer, com he dit en un altre lloc, referint-me al camp d’Argelers. El d’Agde es trobava a poca distància del mar, i en dies clars hom podia veure, cap al Nord, la Sète del Cementiri marí de Paul Valéry.

                                  Bartra, Agustí, Ecce Homo dins Obra poètica completa 1, p. 458.

Es desperta enrampat, gelat. No plou, el cel és gris, baix. Al voltant, cares boiroses, taciturnes, i la misèria, la brutícia, el fred, la vagància, els acorrala. L’extrem de la platja convertit en latrina. És això el que troba cada dia en despertar-se. Mal dissimulat darrera una duna, un home mort bada immensament els ulls, tot de grans de sorra enclastats als llavis, als forats del nas, al pèl de la barba, la boca desesperadament oberta per una fam encara sense nom. No és el primer mort que veu en aquesta platja d’Argelers, però serà l'últim. Sense treure-li la mirada de damunt, cargola lentament la manta, s’adreça a la sortida del Camp. Ningú no li barra el pas, ningú no li pregunta on va. A banda i banda de la carretera algerins a cavall custodien el trajecte fins al poble. De ganes de morir no en tinc, i aquí també m’hi moriria. En un casalot de l’entrada del poble uns agents s’encarreguen de prendre nota dels qui aspiren a ser repatriats.

Benguerel, Xavier, 1939. Segona part d’Els vençuts, p. 16.

CAMP D'AGDE

L’Amic era Pere Vives, present també en la meva novel·la Crist de 200.000 braços. Vàrem estar junts a Agde durant tres mesos, fins que jo vaig sortir cap a la llibertat i la vida i ell cap a la seva terrible mort: assassinat per mitjà d’una injecció de gasolina al cor a la infermeria del camp de concentració de Mauthausen, el 31 d’octubre de 1941.

                             Bartra, Agustí, Ecce Homo dins Obra poètica completa 1, p. 458-459.

Argelers (fragment)

 

Els infants d’Argelers avui recorden

el fred, la fam, els polls, l’arena, aquell

ranxo immenjable, els morts sobre la platja,

aquell no-viure, i una tristesa immensa

lligats de dia i nit a la intempèrie.

Potser encara ressonen en malsons

allez-allez els crits d’adusts gendarmes

que empenyien la gent cap al seu camp

com qui s treu una nosa, allez-allez

sobre el silenci espès de la derrota.

A l’hivern d’Argelers la tramuntana,

com agulla roent en la carn feble,

ho sembra tot d’arena, un mar d’arena

per fer més dura encara la desfeta.

Arena del sorral a totes hores,

arena als plecs i als cabells i a la boca,

arena al cor del bàrbar vigilant,

arena als ulls de França.

                                     Gomila, Pere, http://illanvers.cat/peregomila/

-Per què plores, mare?

-Perquè això és de salvatges. Ens han tancat aquí com si fóssim empestats, perquè no molestem, i nosaltres no hem fet mai mal a ningú, contxu. -Feia llargs silencis, i després reprenia el discurs-: No ho resistirem, això... amb aquest fred... i no hi ha res, no hi ha ni una maleïda barraca, no ens podem aixoplugar enlloc...

-Va, mare, hem de ser forts... Segur que el pare ens vindrà a buscar ben aviat...

-Però encara hi ha una altra cosa, fill.

-Quina cosa?

-Estic embarassada.

                                                                                                            Casagran, Roc, Ara que estem junts, p. 66.

Maternitat d'Elna

Per fi va arribar el dia de marxar cap a la Maternitat d'EIna. Amb set mares més, vam marxar amb iI·Iusió però també amb la tristesa de deixar els nostres familiars al camp.

¿Els trobaria a tots allà quan hi tornés? No vaig poder reprimir les Ilàgrimes quan vaig pujar a la furgoneta.

Encara que Elna no estava lIuny del camp, a principis de desembre els dies són curts i ja era de nit quan vam arribar a la porta de la Maternitat.

                                                                                   Remei Oliva dins La maternitat d'Elna, d'Assumpta Montellà

 

Al peu de l’escala ens va rebre la directora, la senyoreta Elisabeth, amb una cordialitat i un afecte que em van arribar al cor. Veníem de passar moltes penúries i tractes vexatoris als camps i qualsevol tracte amable ens semblava especial.

                                                                                  Remei Oliva dins La maternitat d'Elna, d'Assumpta Montellà

Així que hi vam arribar, tot i que era de nit, ens vam adonar que la Maternitat d’Elna era una casa senyorial, com un petit palauet situat al fons d’una gran propietat. Per entrar-hi, hi havia una escalinata dividida en dos per una gran terrassa que donava a una porta amb bonics vitralls protegits per ornaments de forja.

Remei Oliva dins La maternitat d'Elna, d'Assumpta Montellà

Al primer pis hi havia una gran sala que es feia servir per als parts i una altra al costat plena de bressols petits. Les mares estàvem repartides en quatre habitacions àmplies de la segona planta, que l’Elisabeth havia batejat amb els noms de Barcelona, València, Madrid i Bilbao. A cada habitació hi havia de sis a deu llits i els ocupaven tant les mares que ja havien parit com les que encara ho havien de fer.

                                                                  Remei Oliva dins La maternitat d'Elna, d'Assumpta Montellà

Monument a l'arenal de Sant Cebrià

Camp a l'arenal de Sant Cebrià

Cal també que et digui que el mes i mig, em penso, que he passat al camp (no en tinc una idea gaire clara i no vull preguntar-ho) de Saint Cyprien m’ha fet més mal, m’ha «gastat›› més que Argelés i Agde.

Vives i Clavé, Pere, Cartes des dels camps de concentració, p. 43.

 

Dibuix de Bartolí del camp de Sant Cebrià

He parlat abans dels espahís. Eren, ja ho he dit, uns tipus magnífics sobre uns cavalls espectaculars. En córrer, els voleiava una capa amb el folre vermell. Però tenien el mal costum de fer servir massa el seu sabre damunt les esquenes dels refugiats. Més d’un ho va pagar car. Al costat de les bombes per a l’aigua hi havien posat uns grans barrils per a emmagatzemar-la. Alguns espahís i alguns gendarmes hi van aparèixer de bon matí amb el cap al fons i les cames enlaire. Aquella gent, nosaltres, veníem de fer una guerra, i hi havia gent de tota mena i a molts no els venia d’un pam.

                                                                                                                               Pla, Jaume, Memòria escrita, p. 151.

CAMP DE SANT CEBRIÀ

El menjar aquí és, no pas millor, sinó infinitament superior al de Saint-Cyprien, cosa fàcil de comprendre perquè en aquest darrer camp el menjar era una sopa amb tres dotzenes de llenties, algun greixum, tot acompanyat d’unes llesques primes, gairebé il·lusòries, de pa. Ara comprenc que a Saint-Cyprien no ens tractaven malament, a part el menjar. El que passava és que no ens tractaven de cap manera: ens tenien encerclats i prou. Per explicar-ho amb la terminologia dels qui crien bestiar, diríem que, en comptes de tenir-nos estabulats, ens deixaven campar.

Pol, Ferran de, Un de tants, Barcelona: Club editor, 2009, p. 89-90.

Foto de Robert Capa

CAMP DE BARCARÈS

Una sola classe de càstig, un sol departament de càstig: el que hom designa amb el nom d’hippodrome. A tot aquell qui fa un mancament o se li atribueix caldrà que faci una estada més o menys llarga a l’hippodrome.

Segons la severitat del chef de champ es fa més o menys ús d’aquest racó destinat a servir de cambra de càstig. I no es tracta pas de cap cambra, precisament, sinó d’un encerclat de filferrada fet a peu de mar, on el castigat ha de romandre sense abrigalls personals, sense barraca i sense alimentació de cap mena. L’hippodrome és una realitat que plana sobre tots els refugiats, perquè una confusió idiomàtica mateix pot portar-vos-hi. El mínim perill el teniu no movent-vos del domicili.

                                                                       Rubió i Cabeceran, Josep, Diari d’un exiliat al Barcarès, p. 45-46.

Monument a l'arenal del Barcarès

deck

By llosoldevila

deck

  • 46
Loading comments...

More from llosoldevila